Ciències naturals 2n ESO b: de gener 2011

La tundra per oriol torres

La tundra és un bioma terrestre caracteritzat per les baixes temperatures que només permeten el creixement d'una vegetació herbàcia o arbustiva.
La tundra convencionalment és la zona de vegetació al nord del límit dels creixements dels arbres i al sud del Desert polar. Per definició els seus límits coincideixen amb la isoterma de juliol de 2ºC al nord i de 12ºC al sud. La tundra cobreix 7.340.000 km² i representa un 10% de la superfície terrestre.
Es reserva el nom de tundra per les latituds circumpolars de l'hemisferi nord mentre que una vegetació semblant, també sense arbres, establerta a l'alta muntanya de clima temperat, rep el nom de prat alpí.
A l'hemisferi sud no hi ha una formació equivalent a la tundra, sinó un paisatge diferent anomenat tundra maga llànica.
La importància de la tundra és gran respecte al seu paper de reservori de carboni en al cicle d'aquest element. Els sòls de la tundra contenen entre el 12 i el 33% del carboni del món tant en la capa activa (que es desglaça cada any) com en el permagel.
La fauna
La fauna de la tundra és més aviat poc variada: ossos polars, Bous mesquers, mamífers marítims, rens, guineus àrtiques i diversos micro mamífers (que no són capaços d'excavar el sol glaçat) acompanyats de moltes aus nidificants o migratòries (oques, frarets, mussols, etc.) que s'alimenten en gran part de l'explosió de mosquits a l'estiu. Són absents els rèptils i batracis peciloterms (de sang freda)

La vegetació

Les condicions de baixa productivitat biològica afavoreixen les mides menudes en les plantes llenyoses i les plantes herbàcies que ràpidament arriben al moment reproductiu. Les plantes de la tundra presenten trets de xeromorfisme com les plantes de llocs secs, malgrat estar en terrenys molt humits (baixíssima evapotranspiració i precipitació aquosa sumada a la de la neu fonent-se), sembla que aquest xeromorfisme està associat amb la fam de nitrogen. Hi abunden també les plantes en coixinet que és una adapatació tan al fred com al vent, en són exemples les espècies de Novosieversia glacialis i Saxifraga cespitosa. En climes freds com el de la tundra la majoria de les espècies es reprodueixen vegetativament i moltes plantes formen els capolls florals i les gemmes d'un any per l'altre guardant-les sota la neu i florint amb el desgel el més ràpid possible. En la reproducció sexual la pol·linització entomòfila pot ser difícil, les llavors que es formen són xiques i dispersades pel vent.

Vegetació i clima

mapamundi de la cituacio de la tundra

El desert (David Fernández)

Característiques del bioma

El desert és un bioma en quin hi ha molts pocs animals, vegetació i pluja. Hi ha una gran diferència de les temperatures entre el dia i la nit, que arriben fins 50 OC. Hi ha uns quants tipus de deserts.

Deserts en regions de vents alisis: Els vents alisis es produeixen en dues franges del globus dividides per la Línia de l'Equador, i es formen per l'escalfament de l'aire en la regió equatorial. Aquests vents secs dissipen la cobertura de núvols, permetent que s'escalfi més el sòl per la llum del Sol. La majoria dels grans deserts de la Terra estan en regions creuades per vents alisis. El major desert del nostre planeta, el Sàhara, al nord de Àfrica, que en ocasions experimenta temperatures de més de 57 °C, és un desert d'aquest tipus.

Deserts de latituds mitges: Els deserts de latituds mitges es localitzen entre els paral•lels 30° N i 50° N. i també en la mateixa franja en el hemisferi sud, en zones subtropicals d'alta pressió atmosfèrica. Aquests deserts estan en conques de drenatge apartades dels oceans i tenen grans variacions de temperatures anuals. El desert de Sonora, en el sud-oest de Amèrica del Nord és un típic desert de latitud mitja. També el desert de Tengger, a la Xina.

Deserts costaners: Els deserts costaners es localitzen generalment en les vores occidentals de continents pròxims als Tròpics de Càncer i Capricorn. Estan influïts per corrents oceànics costaners freds, que transcorren paral•lels a la costa. A causa dels sistemes de vent locals que dominen als vents alisis, aquests deserts són menys estables que els d'altres tipus. Durant l'hivern, la boira, produïda per corrents freds ascendents, cobreix freqüentment els deserts costaners amb un mantell blanc que bloqueja la radiació solar un desert costaner, el desert d'Atacama, a Xile.

Deserts del monsó: es refereix a un sistema de vents que varien de direcció segons l'estació de l'any. Els monsons es desenvolupen en resposta a variacions de temperatura entre els continents i els oceans. Els vents alisis del sud del Oceà Índic, per exemple, buiden les pluges a l'Índia quan arriben a la costa. El monsó creua l'Índia de sud-est a nord-oest i xoca contra les elevades muntanyes de l'Himàlaia perdent la seva humitat en fortes pluges i nevades fins al punt que en el costat oriental el vent ja és sec el desert de Thar entre Pakistan i l'Índia.

Deserts polars: Els deserts polars es caracteritzen per dos factors desertitzant-se: les altes pressions atmosfèriques , especialment, el baix o nul índex de precipitacions anual ja que en estar la temperatura constantment sota els 0 °C l'aigua es troba naturalment en estat sòlid El major d'aquests deserts polars és també de neu i se situa en l'Antàrtida.

Hi ha algun altre desert però els que jo us he explicat són el més importants.

Climes: Hi ha 3 tipus de zones climàtiques.

Zones semiàrides: amb una mitja de precipitacions de 200 a 500 mm anuals. Solen estar situades a les vores dels deserts i sumen gairebé un 15% de la superfície de terra del planeta.

Zones àrides: tenen precipitacions anuals d'entre 25 i 200 mm i sumen el 16% de la superfície de terra del planeta.

Zones hiperàrides: són tan seques que de vegades no plou durant anys. Aquests sumen el 4% de la superfície terrestre.

Fauna: Tenen una alta biodiversitat, que inclou animals que romanen amagats durant les hores de llum solar per controlar la seva temperatura corporal o limitar les necessitats d'humitat. Alguna fauna inclou espècies com el camell (que pot perdre tres quartes parts del seu pes en aigua), la rata cangur, el coiot, la llebre, aranyes, mussols, esquirols, voltors, i diversos tipus de llangardaixos.

Camell

Aranya

Esquirol

Llebre

Flora: La vegetació del desert esta formada per plantes i arbustos resistents a la sequera com per ex: el cactus i capaços capas d’emmagatzemar l’aigua al seu interior . Quan plou totes les plantes aprofiten per florir.